Alguns brillen de nit. Alguns xiuxiuegen amb el vent. I alguns, molt pocs, desprenen una olor dolça de canyella quan algú explica una història bonica.
Els bolets de canyella no es cullen.
No es mengen.
No es busquen.
Només s’esperen.
I diuen els vells arxivers que només apareixen davant de qui encara sap imaginar.
Nota de Gregorius: Al bosc de veritat, tots els bolets mereixen respecte. Si no els coneixes, admira’ls… i deixa’ls continuar el seu conte.
