Allegro arribaria amb una safata gegant de lasanya de nou pisos, gratinada fins a nivells ofensius, amb tres quilos de Parmigiano i una beixamel que encara fumeja.
I Sor Patata de Lurdes Parruset, amb les mans a les mànigues i una mirada bondadosa, l’observaria un moment.
—Fill meu…
Allegro somriuria orgullós.
—Sí, germana?
—Aquí et falten naps.
Silenci.
Allegro parpellejaria.
—Com diu?
—Naps.
—Però… això és lasanya.
—Ja ho veig.
—Porta beixamel.
—També ho veig.
—Porta Parmigiano.
—El Senyor et beneeixi.
—Està gratinada tres vegades.
—Déu és misericordiós.
—Però?
Sor Patata sospiraria.
—Fill meu… aquí et falten naps.
I des del fons del claustre, Sor Pietat dels Dolors Absurds, que ha sentit la conversa, assentiria lentament:
—Uns naps ben posats arreglen moltes coses.
I apareixeria la Mare Superiora Sor Paciència, que diria:
—No discutiu. Que cadascú honori el seu camí.
—Al convent, naps.
—Al castell, gratinat.
I Allegro, amb llàgrimes als ulls i una mà al pit, murmuraria:
—La beixamel, com el Parmigianoooooo…
I Sor Patata, somrient dolçament, acabaria la frase:
—…està molt bé, fill meu.
—Però aquí…
—…et falten naps.
I així, des de fa segles, es manté la fràgil però sagrada pau entre el Castell de Valltafanera i el Convent de la Immaculada Discreció.
