La nit era tranquil·la i les espelmes encara cremaven amb aquella llum humil que tant agradava als vells monjos.
Frater Aurelius portava sota el braç un rotlle de pergamins. Frater Gregorius l’escoltava amb la paciència de sempre.
—Gregorius.
—Sí, mestre?
—Fa molts anys que em dieu mestre.
—És cert.
—Ja no recordo quan vau començar.
Gregorius va somriure.
—Jo tampoc.
—Potser hauria d’haver-vos dit que deixéssiu de fer-ho.
—Potser.
—No ho vaig fer.
—No.
—Us molesta?
—Mai.
Van guardar silenci un instant.
—Gregorius.
—Sí, mestre?
—Quan jo ja no hi sigui, què fareu amb tots aquests papers?
Gregorius va acariciar el pergamí que Aurelius sostenia entre les mans.
—Els guardaré.
—Per què?
—Perquè són vostres.
—Són només papers.
—No, mestre.
—Són els anys.
Aurelius abaixà la mirada.
—Sempre teniu una resposta.
—No sempre.
—Sí, Gregorius.
—Quasi sempre.
I el vell cronista va somriure.
—Beneïda sigui la vostra paciència.
—Fa molts anys que em beneïu, mestre.
—I encara no n’esteu cansat?
—No.
—Per què?
Gregorius es va prendre uns instants abans de respondre.
—Perquè he tingut la fortuna de caminar al vostre costat.
I Frater Aurelius, que feia anys que no trobava paraules per a certes coses, simplement va assentir.
I els dos vells monjos continuaren passejant lentament entre els llibres, sense presses, com fan els amics que ja no necessiten omplir tots els silencis.
— Fragment trobat entre els papers de Frater Gregorius
