La nit de Halloween ha arribat al Convent de la Immaculada Discreció.
I, contra tot pronòstic, el convent continua dempeus.
Les espelmes il·luminen els passadissos, les carabasses vigilen discretament les finestres i les fulles de tardor s’han apoderat de cada racó del rebost.
Tot sembla tranquil.
Només sembla.
A l’interior, Sor Patata i Sor Pietat han decidit que Halloween és una ocasió perfecta per reorganitzar les provisions.
Ningú no ha gosat preguntar què significa exactament «reorganitzar» en el seu vocabulari.
Sor Castedat, per la seva banda, intenta mantenir intacta la Innocència Institucional, una tasca que aquesta nit presenta dificultats extraordinàries.
I mentre tot això passa, Mare Paciència recorre el convent amb aquella expressió de qui ja ha vist coses que no voldria tornar a veure mai més.
Pobra Mare Paciència.
Al rebost, però, hi ha dos espectadors que contemplen l’escena amb creixent preocupació.
Aurelius i Gregorius.
—Aurelius…
—Sí, Gregorius?
—Aquesta és la nit de Halloween, oi?
—Correcte.
Gregorius va observar les carabasses.
Les espelmes.
Les provisions.
Sor Patata.
Sor Pietat.
I finalment Mare Paciència, que en aquell moment acabava de descobrir que algú havia mogut tres pots de lloc.
—Aurelius…
—Sí?
—Tu creus que Halloween té alguna cosa a veure amb el càstig per les nostres vides anteriors?
Aurelius va reflexionar uns instants.
—No ho sé, Gregorius.
Pausa.
—Però començo a sospitar que nosaltres devíem ser molt mala gent.
Gregorius va assentir solemnement.
Des del fons del rebost se sentí la veu de Sor Patata:
—Sooor Pietaaat…! On són les albergínies?
Silenci.
Mare Paciència va tancar els ulls.
Aurelius i Gregorius es van mirar.
I aquella nit de Halloween, al Convent de la Immaculada Discreció, ningú no va tornar a fer preguntes.
Per pura supervivència.
