Diuen que als Arxius Antics hi ha una petita clau de bronze.

Ningú no recorda qui la va forjar.

Ningú no recorda qui la va perdre.

I ningú no ha trobat mai la porta que li correspon.

Per això els vells arxivers van deixar de buscar panys.

Ara només esperen.

Perquè, de tant en tant, algú la pren entre els dits i es queda en silenci.

Al cap d’una estona, somriu.

Com si acabés de retrobar una història que creia oblidada.

Potser aquesta és la seva veritable funció.

No obrir portes.

Sinó records.

Nota de Gregorius

No intenteu fer-ne una còpia.

Les còpies només obren calaixos.

L’original obre records.

Ningú no recorda qui la va encendre.

Però cada vespre, quan el bosc s’omple de silenci, la seva flama continua il·luminant els llibres que encara esperen ser llegits.

Els vells arxivers diuen que no crema amb foc.

Crema amb records.

I que només s’apaga quan algú deixa d’imaginar.

Nota de Gregorius

Si algun dia la veieu tremolar, no tingueu por.

Segurament acaba de néixer un conte en algun lloc del bosc.

Alguns brillen de nit. Alguns xiuxiuegen amb el vent. I alguns, molt pocs, desprenen una olor dolça de canyella quan algú explica una història bonica.

Els bolets de canyella no es cullen.

No es mengen.

No es busquen.

Només s’esperen.

I diuen els vells arxivers que només apareixen davant de qui encara sap imaginar.

Nota de Gregorius: Al bosc de veritat, tots els bolets mereixen respecte. Si no els coneixes, admira’ls… i deixa’ls continuar el seu conte.