A Zwergenbach, quan tens mal de cap, vas a Hilda.
Quan tens mal de panxa, vas a Hilda.
Quan no saps què tens… també vas a Hilda.
El problema és que Hilda sempre té alguna cosa preparada.
I ningú no pregunta mai exactament què hi ha dins l’ampolla. 🌿
🎺 El dia que Gustav va decidir que tothom havia de ballar
A Zwergenbach hi ha una norma no escrita que tothom coneix.
Si Gustav apareix amb la trompeta, més val que tinguis les sabates ben cordades.
Perquè Gustav no toca música.
No.
Gustav provoca moviments involuntaris de maluc.
Aquell vespre, però, Gustav es va trobar amb un problema inesperat.
Sepp MaBloss.
L’home més seriós de tota la vall.
Un home capaç de mantenir la mateixa cara durant tres festes majors, dos casaments i un concurs de salsitxes.
I, sobretot…
un home que no ballava.
La Dra. Violet von Zwiebel és una violinista de fama mundial.
Els seus concerts acostumen a omplir auditoris.
A Cebamunt, la gent ja començava a seure quan, des de darrere del teló, es va sentir:
NYIIIIIIIIIIIIIC…
NYUUUUUUUUUUC…
El públic va quedar en silenci.
Algú va mirar cap a l’escenari.
Algú altre va deixar de treure’s l’abric.
Llavors va aparèixer la Dra. Violet.
Va saludar solemnement.
Va aixecar l’arquet.
PLONG!
PLONG!
Dues cordes del violí van sortir volant.
La Dra. Violet va mirar el violí.
Va mirar les cordes.
I va dir:
—Cap problema.
Va fer un petit gest amb la mà.
I, de sobte, l’auditori es va omplir d’una preciosa música de violí.
🎻🎶
La Dra. Violet va començar a moure l’arquet amb una concentració absoluta.
El públic va quedar meravellat.
Ningú no va entendre exactament què acabava de passar.
Però van aplaudir igualment.
Professor de Música, Harmonia i Altres Sorolls del Cebassonès.
El professor Cebriolus Sonoratus és un dels músics més respectats de Cebavall.
Ell mateix s’encarrega de recordar-ho sempre que té ocasió.
Especialista en instruments de vent, corda, tecla i altres coses que fan soroll, dirigeix les activitats musicals del poble amb una serietat absoluta.
El seu instrument preferit és la clarineta de cristall, que, segons ell:
«Té una sonoritat única.»
Ningú no sap exactament què vol dir això.
Però sona molt bé.
El principal problema apareix quan el professor comença a afinar.
Pot passar una estona.
Una estona cebàriament llarga.
I quan finalment està a punt de començar el concert…
«PERDÓ.»
«AQUESTA NO ERA LA NOTA.»
Al Cebassonès, els concerts sempre comencen puntualment.
El problema és saber quin dia acaben.
Estat actual del sistema: aparentment sota control.
☑ Pensant si realment volia moure aquesta flor.
☑ Comparant 14.382 tonalitats de verd que no he demanat.
☑ Reordenant les capes «perquè sí».
☑ Preguntant-se si aquest gnomet necessita una cella més.
☑ Obrint finestres que ningú no recorda haver obert.
☑ Generant alguna cosa que probablement no té cap relació amb la feina actual.
☐ Eliminant una ombra a l’atzar.
☐ Fent veure que treballa.
☐ Optimitzant una coseta…
💨 Brrrzzzt… bip!… prrrrrt… BZZZZZT! 💨
La pantalla comença a treure fum.
El Potoxof continua treballant.
Algú crida:
—POTOXOF… QUÈ ESTÀ PASSANT?!
«Brrrzzzt… bip!… prrrrrt…» Bip???
¯_(ツ)_/¯
