Categoria Diari de les Golfes

Ningú no l’ha vista caure.

Però cada matinada n’apareix una mica damunt dels llibres que encara no han estat llegits.

Els arxivers la recullen amb pinzells tan suaus que no fan ni ombra.

La guarden dins d’ampolles de vidre blau.

Mai no les omplen del tot.

Perquè la pols d’estels no suporta sentir-se empresonada.

Quan algú obre un conte amb el cor tranquil, una mica d’aquella pols s’escapa.

I és aleshores quan la història recorda el camí fins als somnis.

Nota de Gregorius

No netegeu massa bé les prestatgeries.

Hi ha pols que sosté el cel.

Ningú no l’ha vist escriure mai.

Però cada matí hi ha una pàgina nova damunt la taula.

Els vells arxivers asseguren que la ploma només es mou quan el bosc s’adorm.

Escriu molt a poc a poc.

Sense tinta.

Sense soroll.

Només amb records que encara no han estat explicats.

Per això, quan surt el sol, sempre hi ha una història més esperant lector.

Nota de Gregorius

Si una nit sentiu gratar la ploma…

Feu veure que continueu dormint.

Diuen que als Arxius Antics hi ha una petita clau de bronze.

Ningú no recorda qui la va forjar.

Ningú no recorda qui la va perdre.

I ningú no ha trobat mai la porta que li correspon.

Per això els vells arxivers van deixar de buscar panys.

Ara només esperen.

Perquè, de tant en tant, algú la pren entre els dits i es queda en silenci.

Al cap d’una estona, somriu.

Com si acabés de retrobar una història que creia oblidada.

Potser aquesta és la seva veritable funció.

No obrir portes.

Sinó records.

Nota de Gregorius

No intenteu fer-ne una còpia.

Les còpies només obren calaixos.

L’original obre records.

Ningú no recorda qui la va encendre.

Però cada vespre, quan el bosc s’omple de silenci, la seva flama continua il·luminant els llibres que encara esperen ser llegits.

Els vells arxivers diuen que no crema amb foc.

Crema amb records.

I que només s’apaga quan algú deixa d’imaginar.

Nota de Gregorius

Si algun dia la veieu tremolar, no tingueu por.

Segurament acaba de néixer un conte en algun lloc del bosc.

Alguns brillen de nit. Alguns xiuxiuegen amb el vent. I alguns, molt pocs, desprenen una olor dolça de canyella quan algú explica una història bonica.

Els bolets de canyella no es cullen.

No es mengen.

No es busquen.

Només s’esperen.

I diuen els vells arxivers que només apareixen davant de qui encara sap imaginar.

Nota de Gregorius: Al bosc de veritat, tots els bolets mereixen respecte. Si no els coneixes, admira’ls… i deixa’ls continuar el seu conte.